dissabte, 26 d’agost del 2017

Les sinsombrero: María Teresa León, Ernestina de Champourcín, Josefina de laTorre i Marga Gil Roësset

Voleu saber més d'aquestes dones del 27? Encara hi ha més. 

María Teresa León (Logroño 1903- Madrid 1988) Primera espanyola en aconseguir un doctorat en Filosofia i Lletres. Va estudiar a la Institución Libre de Enseñanza. Va col·laborar sota pseudònim en un diari burgalés i el 1929 va publicar la seua novel·la juntament amb Rafael Alberti, el seu company sentimental. Va dur a terme nombroses iniciatives d'ordre cultural, com la revista Octubre.
Va publicar vint llibres, va ser molt activa en el món teatral com a actriu, autora, directora d'escena i assagista. Durant la Guerra Civil va ser secretària de l'Aliança d'Escriptors Antifeixistes, fundadora de la revista El Mono Azul i una destacada veladora per a la salvació de les obres del Museo del Prado de Madrid.
És un dels exemples més interessants de la participació intel·lectual i compromesa de la dona durant els anys de la República i, a l'exili, la seua veu i el seu testimoni es va convertir en imprescindible. 

Ernestina de Champourcín (Vitoria, 1905- Madrid, 1999) Filla d'una família catòlica i tradicional d'origen francés i uruguaya, va tenir vocació literària, concretament, de poeta. Es va traslladar a Madrid molt jove i allà va publicar als vint-i-un anys el seu primer poemari, amb una línia íntima. Quan va començar la Guerra Civil va treballar com a infermera i això li va causar un gran impacte i va influir en la seua obra posterior. Es va exiliar amb el seu marit Juan José Domenchina a Tolosa, París i Mèxic. No va tornar a Espanya fins al 1973. El 1992 va ser candidata al Príncep d'Astúries. 

Josefina de la Torre (Las Palmas de Gran Canaria, 1907-Madrid, 2002) va ser més coneguda com a actriu i concertista que com a poeta tot i que va ser la segona dona, la primera va ser Ernestina de Champourcín, inclosa per Gerardo Diego en la seua Antología Poética de 1934. 
El 1927 va publicar el seu primer poemari, Versos y estampas. Aquest mateix any va fundar amb el seu germà Claudio de la Torre, membre reconegut de la Generació del 27, la seua primera companyia de teatre. Durant el franquisme va romandre a Espanya però només va publicar un altre llibre de poemes i algunes novelles comercials sota pseudònim. 
El seu treball com actriu va ser molt rellevant. Va destacar en el teatre de postguerra i va ser primera actriu en el María Guerrero. Va fundar la seua pròpia companyia de teatre i va participar a la d'altres noms importants. Va treballar al cine i va ser actriu de doblatge (va ser la veu de Marlene Dietrich)El seu últim treball va ser la participació a la serie espanyola Anillos de Oro.

Marga Gil Roësset (Madrid, 1908-Madrid, 1932) va nàixer a Madrid i va ser la filla d'una família bohèmia i acomodada. Va crèixer sota la influència d'una mare culta que va motivar els fills a experimentar amb les arts. Va ser una jove d'extraordinari talent per a la plàstica i la poesia. Als 24 any ja començava a ser reconeguda com a escultora i ilustradora a Espanya i a tot arreu. Va conèixer  el poeta Juan Ramón Jiménez i a la seua esposa Zenobia Camprubí que la van presentar al món intel·lectual i amb els quals va mantenir un relació creativa i personal (és va enamorar del poeta)  molt estreta. El 1932 va destruir la seua obra i es va suïcidar. 


Us deixe amb fragment de l'obra de María Teresa León anomenada Memoria de la melancolía.

"Nos traemos adentro una carga inquietante de gustos y de gestos ajenos que se nos van quedando enganchados. Y es que pasamos, pasamos constantemente sin detenernos entre cosas y gentes que nos cruzan y tampoco se detienen porque van de camino y seguimos andando y apenas nos dejan la manera de sonreír, la frase hecha, la superstición, la manía, el gesto de la mano... A veces así recogemos cosas tontas, basuras, cristales, agua o maravillas. Somos el producto de lo que los otros han irradiado de sí o perdido, pero creemos que somos nosotros (...) Somos lo que nos han hecho lentamente, al correr de tantos años. Cuando estamos definitivamente seguros de ser nosotros, nos morimos. ¡Qué lección de humildad!"






                                                     












Les sinsombrero: Rosa Chacel i Concha Méndez

Continuem el nostre repàs de la Generació del 27 amb dues escriptores. 

Una és Rosa Chacel (Valladolid, 1898-Madrid, 1994) Va matricular-se a la Escuela de Bella Arte de San Fernando perquè volia ser escultora. Però va abandonar aquesta idea per convertir-se en la principal novel·lista d'aquesta generació, a més de assagista i articulista. Va freqüentar  les tertúlies on va establir amistat amb Ortega y Gasset, el qual publicaria diversos articles a la Revista de Occidente. El compromís amb la República va portar-la a l'exili primer a Suïssa i després a Brasil. Les dificultats econòmiques li van impedir portar la seua carrera literaria amb total dedicació. Ja amb seixanta anys va obtenir beques de fundacions per acabar algunes de les seues novel·les. Una d'aquestes beques li va permetre instalar-se a Madrid i acabar una de les seues obres més populars  Barrio de Maravillas. És sense cap dubte una de les autoritats més importants de la cultura literària espanyola. 

Concha Méndez (Madrid, 1898-México, 1986) va formar, juntament amb Maruja Mallo i Margarita Manso, el grup de dones més afí, intel·lectual i psicològicament, als homes de la Generació del 27 perquè eren amigues i companyes de viatges de tots ells i socialment molt avançades a la seua època. 
A més de la seua carrera com a poeta i autora teatral va mantenir una intensa activitat editorial. Va fundar amb el seu marit, el també poeta Manuel Altolaguirre, la imprenta "La Verónica" on es va editar la revista Héroe que va comptar amb la col·laboració de molts dels noms de época. A tots dos, com a editors, es reconeix el treball principal de divulgació de l'obra més representativa d'aquest grup. A l'exili a Mèxic va tornar a obrir una impremta des de la qual  es van editar textos dels seus  col·legues espanyols a l'exili.
El 1944 va publicar Sombras i sueños, per a alguns el seu millor llibre. No va publicar res fins el 1976. El seu últim poemari porta com a títol Vida o río
El 1991 la seua neta va publicar unes memòries basades en les cintes que va gravar Concha Méndez contant la seua vida. 




 "Isabel tenía, ahora, el aura de su misterio. Elena temía que su mirada delatase la novedad de su visión. Necesitaba acostumbrarse al nuevo tono, no olvidarlo, sino ponerlo en su debido lugar, en su silencioso, recatado y justo rango, donde nunca pudiera ser sospechado por Isabel...Difícil, dificilísimo mantener el secreto, queriendo, al mismo tiempo, hacerle participar del cambio, la madures que se había impuesto por los dramas vividos, que no podían considerar ajenos." Barrio Maravillas. Rosa Chacel






Ni me entiendo ni me entienden
ni me sirve alma ni sangre,
lo que veo con mis ojo
no lo quiero para nadie. 

Todo es extraño  a mí misma,
hasta la luz, hasta el aire
porque ni acierto a mirarla
ni sé cómo respirarle. 

Y si miro hacia la sombra
donde la luz se deshace,
temo también deshacerme
y entre las sombras quedarme
confundida para siempre 
en ese misterio grande. 

Concha Méndez


Les sinsombrero: Maruja Mallo i María Zambrano

Qui eres les sinsombrero? Farem un recorregut per la biografia d'algunes de les considerades sota aquest nom. 

Una d'elles va ser Maruja Mallo (Lugo, 1902-Madrid, 1995) pseudònim d'Ana María Gómez González. Amb vint anys es va traslladar a Madrid per a estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando on es va relacionar amb artistes, escriptors i cineastes com Salvador Dalí, Federico García Lorca, Luis Buñuel, Concha Méndez, és a dir, entra en contacte amb la Generació del 27. Ella amb la seua amiga Margarita Manso van idear l'actuació d'anar per la Puerta del Sol sense barret, per la qual cosa van rebre insults. D'aquesta actuació naix el concepte "sinsombrero". 
Va ser pintora. La seua pintura sempre va tenir influència surrealista. Es va relacionar a París amb mestres de la pintura com ara Magritte, Ernst, Miró o De Chirico.
Es va comprometre amb la República i es va exiliar a Amèrica concretament a Nova York. Allà Andy Warhol, amic personal de la pintora, va dir de la seua obra que era el precedent del Pop Art nord-americà. Va tornar de l'exili el 1965 i es va instal·lar a Madrid. Ja morta va aconseguir el reconeixement institucional i artístic. 

María Zambrano (Málaga, 1904-Madrid, 1991) és potser la figura femenina més destacada de la intel·lectualitat espanyola. Va rebre la seua formació universitària en la dècada dels vint de la mà de mestres com Ortega y Gasset, Xavier Zubiri o García Morente. Va ser amiga de Maruja Mallo, Concha Méndez i Rosa Chacel. Va ser reconeguda en l'ambient intel·lectual ja als anys 30. Es va exiliar junt amb el seu marit i va viure en una llarg successió de països i diferents universitats: París, La Habana, Puerto Rico i Mèxic on va seguir la seua activitat cultural com a filòsofa, assagista i professora. L'any 1984 es va instal·lar definitivament a Madrid. Va rebre els premis Príncep d'Astúries (1981) i el Premi Cervantes(1989)




Sus cuadros son los que he visto pintados con más imaginación, emoción y sensualidad.  Federico García Lorca












Todo extremismo destruye lo que afirma. María Zambrano 

dijous, 24 d’agost del 2017

La història no està completa

Hem vist fins açí la història i els integrants de la Generació del 27. Aquesta fotografia potser el resum d'aquesta generació.

No us crida l'atenció aquesta fotografia? No veieu res d'estrany? Efectivament, tots són homes. Ni hi ha cap dona. Es que a l'època no hi havia dones pintores, escriptores, poetes, és a dir, dones artistes? Sí, sí que les havia però no em sabut res d'elles fins ara gràcies al proyecte les "Sinsombrero" dut a terme per Tania Balló, Manuel Jiménez Núñez i Serrana Torres. 

Reproduixo açí algunes preguntes i respostes de l'entrevista que El Cultural de El Mundo  li va fer a Tania Balló en 2016 amb motiu de la publicació del llibre que porta el mateix nom que el documental, i en la qual ella mateixa explica el proyecte de  "Las Sinsombrero". Una entrevista que donarà molt material per fer un debat a classe sobre per què creieu que aquestes dones no van ser incloses al llibres. 

" Pregunta.-¿Quiénes son las "sinsombrero"?
 Respuesta.-Son aquellas mujeres que entre los años 20 y 30 rompen con las normas sociales y culturales establecidas en una España muy castrante donde no tenían derechos. Irrumpen en el espacio público para recuperar esos derechos, pero ya no los ponen en duda, los aceptan como propios, porque no se plantean en ningún momento que el espacio público o creativo no les pertenezca.
P.- ¿De dónde nace la idea de empezar a investigar a las mujeres olvidadas de la Generación del 27?
R.- Surge en 2009 a partir de una idea del escritor y guionista Jorge Carrasco. Él me trasmite esa curiosiad leyendo un libro de Ian Gibson sobre Lorca donde se describe el entorno femenino de Lorca, Dalí y Buñuel. A partir de ahí nos hacemos la pregunta detonante de por qué estudiando la Generación del 27 nunca hemos escuchado hablar de mujeres y, buscando en internet encontramos un bloc de una maestra, Ana Ciprolongo, donde explicaba cómo durante una clase una alumna le hace la misma pregunta. Ahí es donde vislumbramos los primeros retratos de esas mujeres que podían formar parte del grupo y comprobamos que la ausencia era real (...)
P.- ¿De qué medios se han valido para hacer la investigación y recopilar detalles y anécdotas?
R.- Ha sido un trabajo de años y en él ha sido muy importante el contacto con las familias porque guardaban ese legado. Lo que hicimos diferente fue cambiar la búsqueda y reconstruir su historia desde los lugares en los que estaban. Cuando buscas, por ejemplo, "Liceo Club Femenino" en el Archivo General de la Administración te aparecen una serie de fotografías en las que están todas, igual que en las de la Generación del 27, y solamente tienes que nombrarlas para que ese archivo tome otra magnitud. Solo hacía falta seguir el hilo (...)
P.- Las circunstancias políticas y sociales del momento hicieron que por ser mujeres su papel fuera considerado menor, pero ¿por qué cree que, cuando ya en la Transición se reescribe la memoria de España, se las vuelve a ignorar?
R.- Hay varias razones. Una es endémica, la historia se cuenta y es contada por y para  los hombres, es un handicap incluso actual. Los referentes son siempre masculinos y es muy difícil que dentro del discurso cultural entren figuras de mujeres sin que esto implique un momento de pausa. Pero en las "sinsombrero" hay otros tres elementos. Uno es la Guerra Civil y cuarenta años de dictadura que hacen que esas mujeres pierdan el lazo generacional y no es hasta los años 80 donde una nueva generación de mujeres escritoras como Ana María Moix empieza a recuperarlas. Después que sus propios compañeros al escribir sus memorias no las reconocen, ¿ por qué? yo creo que porque eran muy modernos pero seguían siendo muy machistas. Y, por último, considero que también la Transición se escribió en masculino. España probablemente no estaba preparada para recibir en igualdad a todas estas mujeres (...)"

I tú? Sabries dir-me el nom d'aguna dona del 27?




dimecres, 23 d’agost del 2017

L'epígon de la Generació del 27: Miguel Hernández

En aquesta entrada coneixerem al poeta considerat com a l'epígon de la Generació tot i que per edat pertany a la Generació del 36.



Miguel Hernández va nàixer a Oriola en 1910 i va morir a la presó d'Alacant en 1942. Va ser bon estudiant i aficionat a la lectura però va d'haver abandonar els seus estudis de Batxillerat quan tenia 15 anys perquè el seu pare el necessitava per al pasturatge encara que mai va perdre l'afició per la lectura ni pels estudis gràcies al seu amic i humanista Ramón Sijé. El 1925 publica les primeres poesies a la premsa local.
 Després del seu primer viatge a Madrid (1931)  publica Perito en lunas (1933), el seu primer llibre. Es va enamorar de Josefina Manresa, amb la qual es casarà, i qui el va inspirar El rayo que no cesa (1936),poemari de temàtica amorosa. Aquest llibre inclourà la Elegía a Ramón Sijé dedicada al seu amic de la joventud. El 1934 va tornar a Madrid i va trobar un treball. Açí  va conèixer els integrants de la Generació del 27 i Pablo Neruda. A Madrid va viure l'influència de les avantguardes i del compromís polític i social en la Segona República.
Quan comença la Guerra Civil es va incorporar a files i va continuar la seua tasca poètica (Viento del pueblo) dirigida, en aquest cas, a encoratjar els milicians. Quan acaba la guerra, va tractar d'eixir del país però va ser arrestat. A la presó va escriure les Nanas de la cebolla en resposta a una carta de la seua dona que li va dir que ella i el seu fill no tenien res per menjar. Miguel Hernández va morir a la presó de tuberculosi.
La poesia de Miguel Hernández està influida en les primeres etapes per la Generació del 27 especialment per la temàtica avantguardista i l'estil barroc de Góngora. Però la seua poesia compromesa amb la realitat de la guerra el van convertir en un precursor de la Generació del 36, que es va caracteritzar per l'abandó de l'avantguarda i la rehumanització poètica. 

Us deixo amb la seua poesia que ha estat musicada pel Joan Manuel Serrat (clic açí per a escoltar-lo)


Canción última 

Pintada, no vacía: 
pintada está mi casa 
del color de las grandes
 pasiones y desgracias.

Regresará del llanto 
adonde fue llevada
con su desierta mesa
con su ruidosa cama.

Florecerán besos 
sobre las almohadas.
Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su intensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana. 

Será la garra suave. 

Dejadme la esperanza.

dilluns, 21 d’agost del 2017

Pedro Salinas i Luis Cernuda

Continuem per aquesta Generació del 27 amb Pedro Salinas (Madrid ,1891-Boston 1951). Va estudiar Dret, però no la va acabar, i Filosofia i Lletres. Es va doctorar a la Universitat de la Sorbona i va fer importants traduccions de l'obra del escriptor francés Marcel Proust. El començament de la guerra el va sorprès a Santander i es va exiliar als Estats Units. 

La seua obra es divideix en tres etapes. La primera (1923-1932) influida per Juan Ramón Jiménez i en la qual més es veu la seua pertinença a la Generació del 27. Formen part d'aquesta etapa obres com Presagios o Seguro azar. La segona etapa (1933-1939) és de plenitud. Açí es converteix en el poeta del amor ja que aquest sentiment no està vist com a sofriment sinó com a força que dona sentit a la vida i al món, com un enriquiment joiós amb un llenguatge clar. La seua passió donarà lloc a un trilogia formada per La voz a ti debida, Razón de amor i Largo lamento. L'última etapa ( 1940-1951) és la de l'exili amb obres con El contemplado.

Del poeta de l'amor al poeta del sofriment pel xoc entre la realitat i el desitg. Luis Cernuda (Sevilla, 1902- México D.F. 1963) va estudiar Dret a la Universitat de Sevilla i uns del seus professors va ser Pedro Salinas. Va començar a publicar en 1925 a la Revista de Occidente. La seua obra poètica es divideix en quatre etapes. La primera és una etapa d'aprenentatge des de la qual fa un homenatge a la tradició. La segona és l'etapa de la joventut amb dos llibres importants, Los placeres prohibidos i Donde habite el olvido.  El primer, basat en el Surrealisme, l'essencial és la rebel·lia contra el món establert i la reivindicació oberta de la seua homosexualitat; el segon, neoromàntic, es un homenatge a Bécquer. La tercera etapa és la de la maduresa amb llibres com Las nubes. A l'exili té lloc l'última etapa de su poesia amb Desolación de la quimera. Tota la seua producció va ser agrupada per l'autor en un únic títol, La realidad y el deseo

Us deixe  dos poemes. Feu clic per llegir-los sencers. Gaudiu d'ells !



no te encontraba nunca

Me fui a tu encuentro
por el dolor. 
Tú no venías por allí. 

Me metí en lo más hondo
por ver si, al fin, estabas.
Por la angustia,
desgarradora, hiriéndome.
Tú no surgías nunca de la herida (...)



Qué ruido tan triste el que hacen dos cuerpos cuando se aman,
parece como el viento que se mece en otoño
sobre adolescentes mutilados,
mientras las manos llueven
manos ligeras,manos egoístas, manos obscenas,
cataratas de manos que fueron un día
flores en el jardín de un diminuto bolsillo (...)












Gerardo Diego. Vicente Aleixandre i Jorge Guillén

Continuem el nostre viatge per la Generació del 27 amb un poeta que va ser l'únic que va participar de manera declarada en les files d'un dels anomenats "ismes" de l'avantguarda, el creacionisme. Aquest poeta va ser Gerardo Diego (Santander,1896- Madrid, 1987). La seua obra, per tant, és avantguardista (Imagen i Manual de Espumas) en un primer moment , encara que després va escriure obres inspirades en la poesia tradicional i popular (Versos humanos) Açí tens un exemple de poema avantguardista anomenat Columpio que pertany a la seua obra Imagen. Sabries dir per què té aquest nom el poema?


A caballo en el quicio del mundo
un soñador jugaba al sí y al no

Las lluvias de colores 
emigraban al país de los amores

Bandadas de flores
flores de sí                                      flores de no

Cuchillos en el aire
que le rasgan las carnes
forman un puente
sí                                                    no

Cabalgaba el soñador
Pájaros arlequines
cantan el sí                                        cantan el no

El següent poeta és Vicente Aleixandre (feu clic per a escoltar-lo) (Sevilla 1898- Madrid 1984) És un autèntic mestre del Surrealisme en obres com ara Espada como labios i La destrucción o el amor en les quals es mostra un home angoixant per la seua condició humana en un món triste i desequilibrat, sense trobar l'home el seu lloc. És uns dels poetes que va patir l'exili interior per les seues idees liberals quan va acabar la Guerra Civil i va ser amic i introductor de Miguel Hernández a aquest grup del 27. Va rebre el Premi Nobel en 1977.

L'últim poeta d'aquesta entrada és Jorge Guillén ( Valladolid 1893- Málaga 1984) Va desenvolupar una vida acadèmica intensa a  Oxford i als Estats Units. Va estar exiliat fins al final de la dictadura. Tota la seua producció poètica s'agrupa sota el nom de Aire nuestro (Cántico, Clamor i Homenaje) La seua poesia és el millor exemple  de la poesia pura i conceptual.






Les sinsombrero: María Teresa León, Ernestina de Champourcín, Josefina de laTorre i Marga Gil Roësset

Voleu saber més d'aquestes dones del 27? Encara hi ha més.  María Teresa León (Logroño 1903- Madrid 1988) Primera espanyola en aco...