dilluns, 21 d’agost del 2017

Rafael Alberti


Si mi voz muriera en tierra,
llevadla al nivel del mar
 y dejadla en la ribera.
 Llevadla al nivel del mar 
y nombradla capitana 
de un blanco bajel de guerra. 
¡Oh mi voz condecorada
 con la insignia marinera: 
sobre el corazón un ancla
 y sobre el ancla una estrella 
y sobre la estrella el viento 
y sobre el viento la vela! 

Rafael Alberti (El Puerto de Santa María, Cádiz, 1902-1999) és l'autor d'aquest poema que està inclòs al seu llibre Marinero en tierra amb el qual va guanyar en 1924 el Premio Nacional de Literatura. Ja veiem en aquest poema una constant de la poesia popular per l'ús del vers octosíl·lab i recursos com el paral·lelisme o la anàfora (sabries identificar-los al poema?) í en un desig de no morir lluny d'ell. Aquesta nostàlgia està relacionada amb la seua biografia perquè quan tenia 15 anys la seua família es va traslladar a Madrid i sempre va enyorar el seu mar. 

La vida de Rafael Alberti és prou interesant. Va ser pintor de vocació i va començar a interessar-se per la literatura en 1921. Va conèixer als integrants de la Generació del 27, de la qual ell també forma part, a la Residencia de Estudiantes. La poesia de tradició popular va influir en la primera part de la seua obra (Marinero en tierra). El  1929 va publicar Sobre los ángeles, obra que inaugura l'etapa surrealista del poeta i que està considerada per la  crítica com una obra mestra, producte d'una intensa crisi personal relacionada amb el que el propi poeta qualifica com "amor impossible" i la "gelosia més rabiosa". El 1930 es va casar amb l'escriptora María Teresa León. Quan esclata la Guerra Civil (1936), ell ja havia adoptat una postura compromesa amb la realitat de l'época amb la seua militancia en el Partit Comunista i la seua obra no és aliena a aquest canvi (El poeta en la calle) Aquesta poesia compromesa la seguirà practicant a l'exili ( Buenos Aires, Roma). El 27 d'abril de 1977 va tornar a Espanya. 


dissabte, 19 d’agost del 2017

Federico García Lorca

Ara que hem fet una introducció de la Generació del 27 assenyalant els aspectes més importants, començarem per conèixer una mica més als autors i autores de l'esmentada generació.


L'autor considerant com el més universal, i també el més llegit, de la Generació del 27 és Federico García Lorca ( fes clic per a saber més d'ell) Va nàixer el 5 de juny de 1898 a Fuentevaqueros (Granada) i va ser afussellat el 18 d'agost a Víznar (Granada) Molt s'ha escrit sobre el poeta però l'hispanista Ian Gibson és el que més sap de la seua vida i de la seua obra (fes clic si vols escoltar-lo parlant de Lorca)

Va estudiar dret i filosofia i lletres a Granada i a Madrid, encara que la seua passió sempre fou la poesia. Ho va fer, possiblement, per a contentar al seu pare i per a viure a Madrid, centre cultural de l'època. A Madrid, on va viure des de 1919, conegué Juan Ramón Jiménez i Antonio Machado i es féu amic del pintor Salvador Dalí i del cineasta Luis Buñuel amb els quals va coincidir a la Residencia de Estudiantes, lloc on es trobaran també altres escriptor d'aquesta generació. 

Lorca fou un artista polifacètic. A més de poeta i dramaturg va tindre gran sensibilitat per a la música, fou amic del compositor Manuel de Falla, i el dibuix.

La seua obra poètica està influida per la poesia popular (vers octosil·làb i inspiració folclórica andalusa) com ara el Romancero Gitano. Desprès del seu viatge a Nova York en 1929, producte d'una crisi personal important, la seua producció poètica s'inspirà en el Surrealisme, avantguarda d'origen francés que va suposar la rehumanització de l'art al estudiar els aspectes més inconscients del èsser humà. L'obra més important d'aquesta segona etapa és Poeta en Nueva York on es tractarà la injusticia, la marginació i la deshumanització socials. 

Els temes més importants de la seua poesia són la mort, amb una concepció pesimista de la vida ja que l'èsser humà està marcat per un destí tràgic; l'amor com a frustració simbolitzat en el color verd (com la mort) i la societat que abarca des de el món marginal i mític dels gitanos fins al món deshumanitzat dels habitants més pobres de Nova York. 

Quan va tornar de Nova York es va interessar molt pel teatre. Va fundar la companyia La Barraca amb la qual portà el teatre del Segle d'Or als pobles i va escriure les obres més importants: Bodas de sangre, Yerma o La Casa de Bernarda Alba. En 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, va tornar a Granada i va ser afussellat a Víznar malgrat la seua amistad amb el líder de la falange espanyola Luis Rosales, amic personal de la família.

Acabem amb una poesia de Lorca (fes clic per a escoltar el poema en la veu de Carmen Paris) anomenat Romance de la luna, luna. El romance és un poema líric-narratiu d'origen medieval i popular amb versos octosíl·labs de rima assonat en els versos parells. 


La luna vino a la fragua
 con su polisón de nardos. 
El niño la mira, mira. 
El niño la está mirando. 
En el aire conmovido
 mueve la luna sus brazos
 y enseña, lúbrica y pura, 
sus senos de duro estaño. 
-Huye luna, luna, luna. 
Si vinieran los gitanos, 
harían con tu corazón
 collares y anillos blancos.
 -Niño, déjame que baile. 
Cuando vengan los gitanos, 
te encontrarán sobre el yunque 
con los ojillos cerrados.
 -Huye luna, luna, luna, 
que ya siento sus caballos. 
-Niño, déjame, no pises 
mi blancor almidonado. 
El jinete se acercaba 
tocando el tambor del llano. 
Dentro de la fragua el niño 
tiene los ojos cerrados. 
Por el olivar venían, 
bronce y sueño, los gitanos. 
Las cabezas levantadas
 y los ojos entornados.
Cómo canta la zumaya, 
¡ay, cómo canta en el árbol!
 Por el cielo va la luna 
con un niño de la mano.
 Dentro de la fragua lloran, 
dando gritos los gitanos.
 El aire la vela, vela. 
El aire la está velando.










divendres, 18 d’agost del 2017

Per què 27 per a una generació?


1927. Ateneu de Sevilla. Es commemora el tercer centenari de la mort de Luis de Góngora, poeta del Segle d'Or. D'aquest acte cultural,considerat com un acte fundacional de la generació, pren el nom la Generació del 27. A Góngora veuen el representat de la poesia pura, defensada pel Noucentisme i les avantguardes , i un precursor de l'avantguarda pel que fa a l'ús de la metàfora. Per tan, açí comença l'anomenada Generació del 27 que està formada per homes i dones nascuts en un mateix temps, que van participar en una experiència social pareguda (Segona República, Guerra Civil i exili) i que van protagonitzar unes de les pàgines més brillants de la Literatura Española. Així mateix pertanyen a aquesta generació, a més de poetes, assagistes, músics, pintors i cineastes, els quals van renovar el panorama cultural espanyol i marcaren el camí a seguir per a la resta de creadors. 

Els integrants de la generació són: Federico García Lorca, Rafael Alberti, Pedro Salinas, Jorge Guillén, Luis Cernuda, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, María Zambrano, Concha Méndez, Josefina de la Torre, Rosa Chacel, Margarita Manso, Maruja Mallo, Ernestina de Champourcín, Margarita Gil Roësset a més de Salvador Dalí i Luis Buñuel i l'anomenat epígon de la generació Miguel Hernández. La major part d'aquests integrans van conviure a la Residencia de Estudiantes , centre cultural que pertanyia a la Institucion Libre de Enseñanza.

La Generació del 27 no naix del no-res perquè la seua originalitat es haver fusionat la tradició de la poesia popular espanyola amb l'avantguarda, sobretot el Surrealisme. Per tant, les seues influènces anirien des de  la poesia pura, passant per la poesia popular fins al Surrealisme. Aquesta síntesi d'allò més nou amb el més antic és l'autèntica aportació d'aquesta generació a la Literatura Espanyola.










Les sinsombrero: María Teresa León, Ernestina de Champourcín, Josefina de laTorre i Marga Gil Roësset

Voleu saber més d'aquestes dones del 27? Encara hi ha més.  María Teresa León (Logroño 1903- Madrid 1988) Primera espanyola en aco...