Si mi voz muriera en tierra,
llevadla al nivel del mar
y dejadla en la ribera.
Llevadla al nivel del mar
y nombradla capitana
de un blanco bajel de guerra.
¡Oh mi voz condecorada
con la insignia marinera:
sobre el corazón un ancla
y sobre el ancla una estrella
y sobre la estrella el viento
y sobre el viento la vela!
Rafael Alberti (El Puerto de Santa María, Cádiz, 1902-1999) és l'autor d'aquest poema que està inclòs al seu llibre Marinero en tierra amb el qual va guanyar en 1924 el Premio Nacional de Literatura. Ja veiem en aquest poema una constant de la poesia popular per l'ús del vers octosíl·lab i recursos com el paral·lelisme o la anàfora (sabries identificar-los al poema?) í en un desig de no morir lluny d'ell. Aquesta nostàlgia està relacionada amb la seua biografia perquè quan tenia 15 anys la seua família es va traslladar a Madrid i sempre va enyorar el seu mar.
La vida de Rafael Alberti és prou interesant. Va ser pintor de vocació i va començar a interessar-se per la literatura en 1921. Va conèixer als integrants de la Generació del 27, de la qual ell també forma part, a la Residencia de Estudiantes. La poesia de tradició popular va influir en la primera part de la seua obra (Marinero en tierra). El 1929 va publicar Sobre los ángeles, obra que inaugura l'etapa surrealista del poeta i que està considerada per la crítica com una obra mestra, producte d'una intensa crisi personal relacionada amb el que el propi poeta qualifica com "amor impossible" i la "gelosia més rabiosa". El 1930 es va casar amb l'escriptora María Teresa León. Quan esclata la Guerra Civil (1936), ell ja havia adoptat una postura compromesa amb la realitat de l'época amb la seua militancia en el Partit Comunista i la seua obra no és aliena a aquest canvi (El poeta en la calle) Aquesta poesia compromesa la seguirà practicant a l'exili ( Buenos Aires, Roma). El 27 d'abril de 1977 va tornar a Espanya.
